Sí, vaig fer vaga

El passat 29 de març vaig fer vaga. “No vaig treballar” que no és el mateix que “no vaig anar a treballar”. Em vaig manifestar en contra d’una reforma laboral que tendeix a perpetuar el no-futur dels joves que no veuen (la majoria) cap on els porta la dreta rància. Aquests dies he tingut alguns imputs interessants que m’han fet i em fan reflexionar. Veient el DVD magnífic (tot sigui dit) d’AtVersaris amb Asstrio hi ha una conversa entre un dels cantants i el filòsof Santiago Alba Rico que ve a dir que el capitalisme no hi cap dins del que entenem com a democràcia. Sembla una bajanada però us heu parat a pensar que un dels sistemes més cruents, el del liberalisme econòmic, no té res de democràtic?

La perpètua sed, el consum estúpid, el tenir o no tenir que deien els Habeas Corpus, allò que ens porta a creure que la satisfacció o la felicitat (instantània, no ho oblidem) provenen d’una compra innecessària . Per això cal llegir Zygmunt Baumann, per això cal llegir Gilles Lipovetski, per això cal llegir Arcadi Oliveres. Agafeu-los, fullejeu-los i, de mica en mica, empreneu accions que millorin el vostre entorn més proper i facin desaparèixer les ànsies de consum. Es tracta de voler comprendre, d’anar contracorrent és cert, però si el riu et porta a un futur molt més negre que el que tens ara, a què esperes?

Vaig fer vaga perquè crec que calia fer-la. No crec en la violència encara que només ens quedi la ràbia i els somnis. Primer de tot cal instruir-se, cal aprendre molt i començar a entendre. Cal organitzar-se perquè sols no podem fer res. I mobilitzar-nos per allò que creiem just encara que no sigui majoritari. Jo crec en el canvi social, crec en un altre món perquè si continuem així el que tenim ara no sobreviurà. Vull creure en la construcció d’un futur tenint en compte el passat. Em solidaritzo amb tots els que creuen. Em solidaritzo, doncs, amb en Jaume Bonet i Bartomeu Amengual, amb els insubmissos fiscals, amb els agredits a Manresa, amb el setmanari El Triangle i amb tots i totes (me’n deixo molts, ho sé!) els que fan possible la transformació social i nacional.

Que no (me) la toquin

 

La llengua no. Que no em toquin la llengua. L’element més integrador de qualsevol societat del món i de qualsevol país que vulgui ser-ho. Escoltava, fa poc, l’advocat d’aquestes famílies (clars exemples d’autoodi) que es refugiava en la cooficialitat de les dues llengües al territori. És excel·lent  i trist a la vegada observar com aquesta gent, en comptes de voler aprendre més, d’adquirir un nou coneixement, d’adquirir una nova llengua, una nova manera de veure i entendre el món, prefereixen mantenir un refugi monolingüe on només imperi (quin gran verb per Espanya) una sola llengua.  Que trist pels nens i nenes, fills i filles. Quins grans pares que limiten l’aprenentatge dels seus fills en un model educatiu i integrador com el nostre amb tants bons resultats. I tornem al cap del carrer: la llengua pròpia. Als Països Catalans hi ha més de 300 llengües en contacte i, per tant, hi ha d’haver una llengua comuna i aquesta (per més que a molts no els agradi!) ha de ser la llengua catalana. És senzill. A Espanya és l’espanyol, a França és el francès, a Itàlia, l’italià, etc. I perquè no n’hi poden haver dues? Perquè el bilingüisme en el nostre país no existeix! A veure si ho acaben d’entendre d’una vegada! Es tracta d’una diglòssia! La llengua catalana no viu sinó que sobreviu! Hi ha coses tant fàcils d’explicar però, es veu, tant difícils d’entendre, sobretot pels que volen l’extinció de la nostra llengua, perquè, no ens enganyem, no es tracta, en el fet, de la llengua, es tracta, en el fet, del nacionalisme espanyol que vol destruir qualsevol intent o marca d’una identitat que els incomoda. Però ara, el TSJC indica que aquestes tres famílies tenen dret que els seus fills i filles siguin escolaritzats en espanyol. Quins collons! I hem d’estar contents! Són una excepció, diuen. I els alumnes valencians dels que parlava en Vicent Partal? On queden els seus drets?

La resposta de la societat catalana ha estat bona. Tothom ha sortit en defensa del model d’immersió lingüística del territori perquè és un bon model.  I la raó acaba imperant sobre les bestieses. Només és necessari formar en hàbits lingüístics per tal que el català s’escolti el carrer i comenci a ser i a esdevenir la llengua comuna.

Per tant, canviant el títol de l’entrada: Que no (ens) la toquin!

 

És gravíssim

Veig per internet com criden a l’ordre a Mònica Oltra per lluir una samarreta en contra de la corrupció. Quantes vegades en el Parlament de Catalunya o en altres parlaments de l’Estat espanyol s’han lluït samarretes en favor o en contra d’algun afer? Com molt bé deia la diputada de Compromís, ella ha estat escollida pel poble i, per tant, representa una part de la població valenciana que, molt probablement, es sent identificada amb les seves accions, propostes i pensaments. Doncs no tan sols se la crida a l’ordre tres vegades sense deixar-la dir absolutament res sinó que és expulsada de l’hemicicle per portar una samarreta. On és la pluralitat, la llibertat d’expressió, el dret dels diputats i diputades a no pensar el mateix que vostè senyor Cotino?

     Aquest fet és gravíssim perquè amb aquesta decisió no només s’està expulsant la diputada Mònica Oltra sinó que s’està expulsant de la capacitat de decisió i d’acció a una part de la ciutadania valenciana i, el que és més greu, s’està depreciant el vot, l’element més democràtic d’aquesta anomenada democràcia. Es comença expulsant diputats i s’acaben il·legalitzant partits. 

No es tracta del mandinga

No es tracta que el president del Suprem estableixi una comparació entre el català i el mandinga tot i ser un lector apassionat d’Espriu. No es tracta que denoti i es deixi en evidència amb les seves poques maneres o la seva nul·la capacitat intel·lectual o sociolingüística. El més preocupant és que el senyor Carlos Divar desconegui totalment que el català és una llengua cooficial a l’Estat espanyol i que, per tant, tota persona ha de tenir dret a ser jutjada en la seva llengua en qualsevol punt del territori. Dret que es denega reiteradament a tots els catalans i catalanes que volen tenir un judici en la seva llengua adduint el monolingüe de sempre amb la llengua de sempre, amb l’imperi de sempre.

     El Mandinga és una llengua parlada a l’Àfrica Occidental amb més de quinze milions de parlants. I no és un fet anecdòtic ni casual la visió que té el president del suprem dels catalans com el d’una tribu amb una llengua estranya. El senyor Divar ens deu veure com als irreductibles gals dins l’imperi romà. El que no sap és que cada cop que algú com ell obre la boca en Panoràmix ens ha de donar la poció màgica. No per fer-nos més forts sinó per fer-nos immunes a la ignorància.  

De principi a fi

Feia molt temps que volia escriure i precisament la falta d’aquest m’ha impedit fer-ho. Volia parlar d’en Camps i d’en Costa, volia parla de 750 milions d’euros. Volia parlar de la centralització dels aeroports, de la insubmissió fiscal, del referèndum escocès, de l’independentista Jordi Pujol, volia parlar de tantes coses que al final no he parlat de res. Ja acostuma a passar: qui molt abraça poc estreny. Cada dia apareixen notícies de les que m’agradaria parlar. Per una banda és positiu, puc parlar de moltes coses, jo, que tampoc em considero un gran pensador i per altra banda és negatiu, les notícies no acostumen a ser bones.

Si vull parlar del judici de Camps he de parlar d’injustícia espanyola[1], si vull parlar de 750 milions d’euros també he de parlar d’injustícia espanyola, si em poso a parlar de la centralització dels aeroports que vol dur a terme el govern del Partit Popular també hauré de dir que es tracta d’una injustícia espanyola. Si parlo dels insubmissos fiscals, dels que no volen donar ni cinc a l’Estat Espanyol amb els seus impostos, també acabaré parlarnt d’injustícia espanyola. Potser si parlo del dret a decidir o del referèndum escocès podria fer cas omís al fet que l’Estat espanyol obstaculitza permanentement la llibertat de les nacions que té integrades i això, em sembla a mi, també forma part d’una injustícia espanyola. Em sembla que ja ho tinc. Si busco dins les paraules de l’ex president Jordi Pujol on diu que l’encaix entre Catalunya i Espanya és ja impossible… però per què? Per totes les injustícies espanyoles.

No us tapeu els ulls ni les orelles. No passa res. Només ens hem de fer grans, ser madur fa por però reporta una immensitat d’alegries.

---

[1] Practicada des de l’Estat espanyol

Res a celebrar

Avui, els nostres veïns (i ja van uns quants anys) tornen a celebrar el dia de la vergonya: el dia de la Hispanitat. Es celebren colonitzacions, falta de democràcia, morts i oblits. No hi ha res a celebrar en aquesta data. Es fan ostentacions de poder militar, ens recorden que l’Espanya rància segueix existint, que l’Espanya imperialista però constitucional (curiós, no?) segeuix endavant. No ens enganyen (això sí que ho tenen), són sincers. Molts d’ells voldrien viure en èpoques antigues en blanc i negre i com que no poden es llancen a viure aquest dia amb una fervor fatxenda.

Les persones i, per extensió, els governs intel·ligents són aquells que fan autocrítica de la seva història. Alemanya, en l’àmbit de la memòria democràtica ha aconseguit que tota una població senti seva la vergonya i recordi una de les èpoques més negres d’Europa. “Qui oblida la història està condemnat a repetir-la”. L’Estat espanyol encara és hora que demani disculpes per la mort de Companys, que tregui tots els símbols feixistes de les ciutats, que prengui consciència d’allò que es va fer perquè tots tenim la nostra responsabilitat. Però em pregunto: no volen tornar a les èpoques “glorioses” rendint homenatge a qui va ser un dictador que va privar de llibertats a Catalunya? Per què volen tornar a obrir i a deixar visitar el “Valle de los caídos”?

Cada cop més veig que no tinc res a veure amb aquesta gent. Ni PP (que sabent que guanyarà les pròximes eleccions espanyoles ha pogut destapar-se),  ni PSOE, ni UpD, ni Ciudadanos, etc. Ells segueixen fent ostentació d’un passat gloriós, penós pels que estimem la democràcia i els drets humans. Així doncs:

Per la llibertat dels pobles i pels drets democràtics: #resacelebrar

La desgràcia de la política o la política de la desgràcia

Fa temps que crec que la política està massa deslligada de la realitat ciutadana em recorda als escriptors inspirats que es refugi(av)en a la seva torre de marfil i s’instal·laven en un món innocu. És curiós, però, el que sento. Cada cop que la política s’allunya més de tots nosaltres tinc cada cop més ganes de fer política. “Costa molt”, “és molt díficil” ens diuen. No en tinc cap dubte. Ara bé, cal arribar a l’objectiu: el polític ha de fer política de la mateixa manera que el mestre ha d’aconseguir ensenyar.Em resulta curiós com la paraula “política” prové del grec “politikos” que significa ciutadà i com, cada vegada més, tot allò relacionat amb la política em crea un sentiment de desafecció, de ràbia, d’estrés, d’incredulitat, de desil·lusió… us en faré una breu pinzellada:

Desafecció: els polítics no fan res i quan fan alguna cosa primen els interessos econòmics en ple món neoliberal. Fins i tot els malanomenats “nostres” costa donar-los un vot de confiança quan s’allunyen tant del que els demanem.

Ràbia: els atacs contra els catalans són el menú de cada dia. Podrien fer uns “Matins” complets sobre tots els atacas físics, psicològics i en forma de sentència que rebem al llarg de la nostra vida com a éssers. La catalanofòbia segueix existint (estimat Francesc Ferrer i Gironès!) i m’emprenya perquè destil·la ignorància.

Estrés: tot plegat genera estrés i ens afecta de forma fisiològica. És evident. Hi ha molta gent que no li agrada la feina que fa i això els produeix estrés mentre d’altres no tenen feina i també els estressa (ja parlarem un altre dia de la societat de la queixa). A mi m’estressa que la meva nació, el meu poble, la meva identitat es vegi atacada, subjugada, manipulada sistemàticament i que aquells que hem designat com a actors de la nostra obra no entenguin ni facin l’esforç d’aprendre’s el guió.

Incredulitat: que el caradura Francisco Camps segueixi voltant per la ciutat de València amb un somriure d’orella a orella mentre els d’ACPV busquen suport per pagar una multa surrealista perquè els valencians i valencianes puguin tenir televisió pública en català és de bojos. Que esquarterin el país creant murs invisibles i destrueixin el sistema de política lingüística de les illes és de bojos. Que ens parlin de bilingüisme integrador quan ells creuen en el monolingüisme és de bojos. A vegades penso que estic dins un conte de Pere Calders però de seguida m’adono del meu error quan al final no somric.

Desil·lusió: són aquests dies quan t’aixeques pessimista. Penses que no hi ha res a fer, que tot està fatal, que s’apropa la tercera guerra mundial, que el capitalisme se’ns menjarà a tots i a cada un de nosaltres i que els catalans serem un reducte de la posmodernitat que habitarem en museus i els nois i noies passaran per allà i els professors els epxlicaran “estos fueron los últimos supervivientes del pueblo catalán que murió de pena”.

Sempre, però, em recupero. Acabo creient que 9.000.000 de catalans llegiran aquest bloc, obriran els ulls, votaran el proper 20 de novembre, els partits catalans serem majoria al parlament espanyol i podrem, finalment, ser lliures. L’humor és combatiu. La política ja no fa gràcia perquè t’afecta a tu, a mi i el de més enllà, ens afecta a tots i a totes i és possible que per raons polítiques tingui mal d’esquena o em costi respirar. No diré que els polítics siguin uns desgraciats (és massa fàcil) però si que penso que hem de passar de la política de la desgràcia cap a la desgràcia de la política, potser aquest, sigui el primer pas cap a una autèntica política ciutadana.